Aterrant a l’escola bressol

Fa pocs mesos que he començat L’AVENTURA DE FER DE MESTRA, i en aquest temps se m’han remogut més sentiments que els sentiments d’anys sencers. Tan contradictoris, com durs i espectaculars a la vegada.

Recordo el primer dia que vaig estar amb els meus nens i nenes a l’aula i vam fer el primer bon dia (que rar dir els meus nens i nenes, oi?). Ens vam asseure tots a terra en rotllana, de manera que jo vaig quedar just davant un mirall que hi ha a l’aula. Allà, fent el bon dia per primera vegada jo em veia a mi mateixa. Com si es tractés d’una altra noia m’observava cantant i parlant amb els nens i nenes, fins que de sobte em va impactar tantíssim aquella imatge que em vaig emocionar, vaig prendre consciència que per fi era allà, amb ells, i ho estava fent.

Per fi podia fer el que havia desitjat fer tota la meva vida i em vaig sentir la noia més afortunada del món. Aquella situació que tantes i tantes vegades havia imaginat s’havia fet real.
IMG-20161031-WA0014
Però amb el pas dels dies he anat baixant d’aquesta bombolla de felicitat absoluta i han començat a aparèixer dubtes, inseguretats, pors i moltes, moltíssimes contradiccions internes de tot el que donava per fet, per sabut, per raonat i que ara s’ensorra i es reconstrueix diàriament. Òbviament segueixo sentint-me molt afortunada, i sóc molt feliç fent el que faig, però hi entren altres sentiments com aquests en joc.

La por a no ser prou vàlida, a no poder controlar el grup, a no arribar a satisfer plenament les necessitats de tots els nens/es, a donar-los el que necessiten i a col·laborar fent que tinguin un inici de vida ple, ric i feliç.

Al trobar-me en acció hi ha coses que veig que no són viables, coses que reconsidero i veig que no són tan importants i d’altres que en sorgeixen que ho són més, maneres d’actuar i de veure la infància, mirades cap als nens i nenes a les quals no he aconseguit arribar i d’altres que no em pensava que sorgirien.

Resulta que estic en un procés de desaprendre per aprendre de nou, confirmar coneixements i ampliar-los, agafar experiència i conèixer-me com a mestra en acció, perquè aquesta és una Laia que fins ara jo no coneixia.

Hi ha dies durs, esgotadors tant físicament com mentalment, tampoc m’havia fet a la idea que em passaria això. Estic vivint en primera persona tot el que suposa ser mestra, i entre moltíssimes altres coses també suposa entregar-nos als nens i nenes físicament. Ara me n’he adonat que les mestres fins i tot oferim els nostres cossos, els posem a disposició dels infants i els utilitzem com a mitjà per la nostra feina (per comunicar-nos, per abraçar, per fer petons, per sostenir, per aixecar, per transportar i per donar afecte, tot el que necessitin…).

És dur, pot arribar a ser-ho molt, però jo m’hi quedo. M’hi quedo perquè amb tan sols una mirada em retornen la felicitat cada dia, no hi ha ni un dia que no ho facin i no hi ha ni un dia que no em facin veure que he escollit la millor professió del món!

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

A %d blogueros les gusta esto: